Mi pueblo preferido es Sant Joan de las Abadesses
Porqué mis recuerdos de este pueblo, que esta situado al sur-este de las comarcas gerundenses, donde pasé durante muchos años mis vacacones estivales. Donde me sentía tan a gusto, con sus gentes amables y cariñosas. Tengo amigos con los que después de tantos años seguimos en contacto. Mis recuerdos son maravillosos y felices pero también hay uno muy doloroso: una amiga mía que con18 años murió en un accidente de tráfico. Ese cruel recuerdo tambien va unido a Sant Joan.
El monestir
L'església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, concebuda com
un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb
absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i
especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però,
no es dugué a terme i l'església té únicament una nau molt curta, de
manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són
decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una
estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que
ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles
radials s'obren al gran absis central, mentre que un petit absis s'obre a
cada braç del creuer.
Un senzill claustre d'estil gòtic,
iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes
arcades de l'anterior claustre romànic completen el conjunt.
Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del
Santíssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del
tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu
germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.
Destaca sobre tot el conjunt escultòric que presideix l'absis major, anomenat el Davallament, tallat el 1250 i considerat com una de les mostres més destacades del romànic català. El retaule es coneix també amb el nom del Santíssim Misteri, ja que el 1426 es van trobar unes restes incorruptes a l'interior d'un reliquiari amagat en el cap de Crist. També cal assenyalar la tomba de Miró de Tagamanent, mort a Sant Joan el 12 de Setembre de 1161 i al que es va venerar com beat en el monestir. Aquest sepulcre gòtic,
del 1345, es restaurà el 1950. Dins de l'església es guarda també la
imatge gòtica de Santa Maria la Blanca amb el seu retaule d'alabastre
(1343). Al monestir es conserven també les restes de l'antic retaule
gòtic de Sant Sadurní.
A la façana dels Dolors hi ha diversos esgrafiats. Tota la superfície
de la façana de la capella dels Dolors que dóna al passeig del Comte
Guifré, és arrebossada amb esgrafiats. Degut al lloc humit i bac on es
troba aquesta façana està molt malmesa i en força mal estat.
Encara es pot veure que l'esgrafiat està format per diferents sanefes,
una més ampla que està situada sota el teulat, alternant amb les
finestres rodones; a sota una d'estreta i després alternant amb les
finestres grosses els dibuixos dels esgrafiats ocupen molta superfície i
sota de cada finestra hi ha un motiu d'estil diferent a tota la resta. A
sota es torna a repetir la sanefa més estreta i després a tota la resta
de la paret fins aproximadament un metre de terra hi ha un esgrafiat
uniforme.
Finalment, també es conserva l'antic palau abacial, del segle XV. Ja al segle XX, la important restauració iniciada per Puig i Cadafalch i completada entre 1948-1963 per Raimon Duran i Reynals, ha tornat a l'edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració de 1428. La col·lecció del museu
situat al mateix edifici, a l'antiga rectoria, consta d'escultures,
pintures, teixits i orfebreria que ilustren la història del monestir i
la vila.
El rellotge és mecànic i està muntat sobre una estructura en forma de
cub de ferro. El seu mecanisme està format exclusivament per peces de
ferro, bàsicament rodes dentades de diverses mides. Dues llargues cordes sostenen els pesos (també de ferro) que ajuden al
seu funcionament. A la part superior i en un angle, s'hi pot veure un
seient semblant al de les bicicletes, lloc on s'asseu l'encarregat de
donar-li corda (operació que cal fer diàriament), i que es fa tot
pedalant.
Existeix una matraca de fusta que consta d'un total de nou martells
repartits entre tres espais. El seu funcionament es fa mitjançant una
corda la qual a través d'una corriola articula la roda on es troben els
martells de fusta, que al desnivellar-se piquen al damunt de les taules
de fusta també tot provocant el soroll. La seva ubicació sota la teulada
del campanar a l'aire lliure i el seu desús han provocat un avançat
deteriorament. Concretament manca un dels martells.
La làpida sepulcral de l'abat Berenguer Arnau, està esculpida i
posada a la paret frontal del pòrtic de Sant Mateu, antic claustre que
fou destruït l'any 1620.
Està emmarcada per dues llindes de pedra i una tercera amb uns
ornaments al voltant, que envolten l'escenificació del mort jacent. En
aquest cas representa l'abat Berenguer Arnau damunt d'un llit i voltat
per dotze persones que podrien significar els dotze apòstols.
Absis
El monestir de Sant Joan de les Abadesses fou una fundació personal del comte Guifré el Pilós, que el 885 creà un nou cenobi prop del Monestir de Santa Maria de Ripoll, per a una comunitat de monges benedictines. La primera abadessa fou Emma,
filla de Guifré. El 1017, però, la comunitat fou dissolta, amb
l'acusació de dur una disbauxada (que la llegenda relaciona amb el mític
comte Arnau). Hi fou instaurada una comunitat de canonges, fins que el
monestir fou cedit a l'abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella,
que hi tornà a instal·lar una comunitat de monges (1098). Amb tot, els
canonges, sota la protecció del bisbe de Vic i de la regla augustiniana
reeixiren a instal·lar-s'hi definitivament el 1114 i hi restaren fins al
1484. D'aquesta data fins al 1581, el monestir fou regit per bisbes i
cardenals forasters i el 1592, el Papa Climent VIII, en suprimir les
canòniques regulars agustines de Catalunya i Rosselló, erigí en
col·legiata secular, suprimida pel Concordat de 1856.
L'església romànica, que perdura en part refeta després del terratrèmol
de 1428, fou renovada a partir de 1130 i consagrada el 1150.
La intel·ligent restauració de l'església, iniciada per Puig i
Cadafalch i completada el 1948-63 per R. Duran i Reynals, sota els
auspicis de Jaume Espona, ha retornat a l'edifici el caràcter primitiu
que tenia després de la restauració del 1428. Entre els anys 1992 i 2000 s'han restaurat la totalitat de les cobertes y s'ha consolidat l'estructura del claustre.
La capella dels Dolors, construcció barroca del segle XVIII, va ser
totalment refeta els anys cinquanta sota la direcció de l'arquitecte
R.Duran i Reynals, gràcies al mecenatge de J. Espona i Brunet. Fou inaugurada l'últim diumenge d'agost de 1955.
Els esgrafiats són l'únic element de la capella que ha sofert una greu
degradació i no s'ha vist cap preocupació per minorar-la o
solucionar-la.
El rellotge n'és un element destacat. Per bé que no coneixem amb
exactitud la data en què es posà en funcionament aquest aparell, sabem
que va ser construït al segle XVI, o a les darreries del sXV, ja que en
el Necrològic de Sant Joan de les Abadesses, hi trobem la següent
notícia: "Iste Iohannes de Peralta fecit fieri orlogium quod est supra
tectum ecclesie, in parte...". Sabem, doncs, el nom de l'abat que el feu
fabricar Joan de Peralta, el qual també fou bisbe de Vic. És destacable
el fet que aquest artefacte estigui encara en ple ús. Hom hi dóna corda
diàriament, i toca amb admirable precisió les hores. A part d'una
petita soldadura que calgué fer en una de les peces, la resta és
original.
La matraca és un element singular. Encara que aquest tipus
d'artilugis tinguin el seu origen a finals de l'Edat Mitja, el que podem
veure avui dia al campanar de monestir, data del període posterior a la
Guerra Civil, ja que l'original va ser destruït. Actualment s'utilitza
el Divendres Sant i el Dissabte Sant, tot seguint la vella tradició, de
tal manera que la matraca forma part del folklore.
La làpida sepulcral, sembla que fou feta quan l'abat Berenguer Arnau
va morir, l'any 1137. L'abat, era de la família dels senyores d'Ogassa, i
ensems ardiaca de l'església de Girona. Sostingué amb coratge el
restabliment de la canònica en la recuperació del monestir amb
l'aprovació pontifícia i amb la protecció del comte de Barcelona.
Recuperà el patrimoni de la casa i impulsà a una comunitat florent.
Després de renunciar a la dignitat abacial el 1131, visqué com a simple
canonge fins a la seva mort, ocorreguda el 21 d'octubre del 1137.
Cronologia d'abadesses:
Segons la guia del Monestir de Sant Joan de les Abadesses les abadesses benedictines són:
- 898 - 942 Emma de Barcelona, filla de Guifré el Piló.
- Nom desconegut
- 949 - 955 Adelaida de Barcelona, filla del comte de Barcelona Sunyer I i vídua del comte d'Urgell Sunifred II
- 955 - 962 Ranlo dÉmpúries, filla de Delà I comte d'Émpúries
- 962 - 996 Fredeburga, filla de Miró II de Cerdanya i germana dels comtes de Cerdanya Sunifred, Miró i Oliba
- 996 - 1017 Ingilberga filla bastarda del coe de Cerdanya i de Besalú Oliba Cabreta i germana de Gombau de Besora.
