dilluns, 28 de març del 2016

Santo Cristo de Lepanto

El Viernes Santo en  Barcelona en la Catedral saca al Santo Cristo de Lepanto a la esplanada. La tradición dice que a las tres de la tarde cuando suenan las campanadas se le piden tres gracias, también se dice  que solo te concede una.





Es la única vez que a imagen del Santo Cristo de Lepanto abandona la capilla de San Severo en la Catedral por unas horas. Es costumbre hacer treinta tres nudos en un cordón, rezando un credo por cada nudo.  Después, según la tadición popular, hay que pasar el cordón por los pies del Santo Cristo. Solo en caso de mucha necesidad se puede cortar  un nudo primero y quemarlo después para que se nos conceda la gracia que pedimos mientras el nudo se consume.

Frank Sinatra jr

El pasado miércoles dia 16 de Marzo a los 72 años fallecía en Florida (Estados Unidos) Frank Sinatra Jr. Siempre a la sombra de su padre el gran Frank Sinatra La Voz. En una gira en 1963 fue secuestrado cuando volvía a su hotel después de su actuación por delincuentes comunes. Su padre pagó el rescate  y Junior fue puesto en libertad. La policia detuvo a los secuestradores unos días después. Desde ese momento toda la familia, sus hermanas Nancy y Cristina (más conocida por Tina Sinatra) todos tuvieron seguridad privada. Junior una bonita voz truncada, pero nunca como la del Viejo Ojos Azules, fallecido el 14 de Mayo 1998. 



Sant Joan de les Abadesses

Mi pueblo preferido es  Sant Joan de las Abadesses

Porqué mis recuerdos de este pueblo, que esta situado al sur-este de las comarcas gerundenses, donde pasé durante muchos años mis vacacones estivales. Donde me sentía tan a gusto, con sus gentes amables y cariñosas. Tengo amigos con los que después de tantos años seguimos en contacto. Mis recuerdos son maravillosos y felices pero también hay uno muy doloroso: una amiga mía que con18 años murió en un accidente de tráfico. Ese cruel recuerdo tambien va unido a Sant Joan.
 


El monestir

L'església del monestir de Sant Joan de les Abadesses, concebuda com un edifici de tres naus, amb transsepte, i una àmplia capçalera amb absis, girola i capelles radials, segueix una estructura usual a França i especialment de les anomenades esglésies de peregrinació. El pla, però, no es dugué a terme i l'església té únicament una nau molt curta, de manera que a la pràctica esdevé un edifici de creu grega. Els absis són decorats interna i externament per arcuacions i columnetes formant una estructura de dos pisos. El terratrèmol de 1428 afectà la capçalera, que ja no fou reconstruïda a la manera original. Actualment, tres capelles radials s'obren al gran absis central, mentre que un petit absis s'obre a cada braç del creuer.

Un senzill claustre d'estil gòtic, iniciat el 1442 pels artistes Joan de Bar i Joan de Girard, i algunes arcades de l'anterior claustre romànic completen el conjunt. Entre l'església i el claustre trobem la capella dels Dolors (o del Santíssim), d'època barroca, amb cúpula i elements decoratius del tallista Josep Moretó, l'obra del qual (1710) fou continuada pel seu germà Jacint (1714). Estatja una notable talla de la Pietat, obra de Josep Viladomat i Massanas.

Destaca sobre tot el conjunt escultòric que presideix l'absis major, anomenat el Davallament, tallat el 1250 i considerat com una de les mostres més destacades del romànic català. El retaule es coneix també amb el nom del Santíssim Misteri, ja que el 1426 es van trobar unes restes incorruptes a l'interior d'un reliquiari amagat en el cap de Crist. També cal assenyalar la tomba de Miró de Tagamanent, mort a Sant Joan el 12 de Setembre de 1161 i al que es va venerar com beat en el monestir. Aquest sepulcre gòtic, del 1345, es restaurà el 1950. Dins de l'església es guarda també la imatge gòtica de Santa Maria la Blanca amb el seu retaule d'alabastre (1343). Al monestir es conserven també les restes de l'antic retaule gòtic de Sant Sadurní.



A la façana dels Dolors hi ha diversos esgrafiats. Tota la superfície de la façana de la capella dels Dolors que dóna al passeig del Comte Guifré, és arrebossada amb esgrafiats. Degut al lloc humit i bac on es troba aquesta façana està molt malmesa i en força mal estat. Encara es pot veure que l'esgrafiat està format per diferents sanefes, una més ampla que està situada sota el teulat, alternant amb les finestres rodones; a sota una d'estreta i després alternant amb les finestres grosses els dibuixos dels esgrafiats ocupen molta superfície i sota de cada finestra hi ha un motiu d'estil diferent a tota la resta. A sota es torna a repetir la sanefa més estreta i després a tota la resta de la paret fins aproximadament un metre de terra hi ha un esgrafiat uniforme.

Finalment, també es conserva l'antic palau abacial, del segle XV. Ja al segle XX, la important restauració iniciada per Puig i Cadafalch i completada entre 1948-1963 per Raimon Duran i Reynals, ha tornat a l'edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració de 1428. La col·lecció del museu situat al mateix edifici, a l'antiga rectoria, consta d'escultures, pintures, teixits i orfebreria que ilustren la història del monestir i la vila.

El rellotge és mecànic i està muntat sobre una estructura en forma de cub de ferro. El seu mecanisme està format exclusivament per peces de ferro, bàsicament rodes dentades de diverses mides. Dues llargues cordes sostenen els pesos (també de ferro) que ajuden al seu funcionament. A la part superior i en un angle, s'hi pot veure un seient semblant al de les bicicletes, lloc on s'asseu l'encarregat de donar-li corda (operació que cal fer diàriament), i que es fa tot pedalant.

Existeix una matraca de fusta que consta d'un total de nou martells repartits entre tres espais. El seu funcionament es fa mitjançant una corda la qual a través d'una corriola articula la roda on es troben els martells de fusta, que al desnivellar-se piquen al damunt de les taules de fusta també tot provocant el soroll. La seva ubicació sota la teulada del campanar a l'aire lliure i el seu desús han provocat un avançat deteriorament. Concretament manca un dels martells.

La làpida sepulcral de l'abat Berenguer Arnau, està esculpida i posada a la paret frontal del pòrtic de Sant Mateu, antic claustre que fou destruït l'any 1620. Està emmarcada per dues llindes de pedra i una tercera amb uns ornaments al voltant, que envolten l'escenificació del mort jacent. En aquest cas representa l'abat Berenguer Arnau damunt d'un llit i voltat per dotze persones que podrien significar els dotze apòstols.


Absis

El monestir de Sant Joan de les Abadesses fou una fundació personal del comte Guifré el Pilós, que el 885 creà un nou cenobi prop del Monestir de Santa Maria de Ripoll, per a una comunitat de monges benedictines. La primera abadessa fou Emma, filla de Guifré. El 1017, però, la comunitat fou dissolta, amb l'acusació de dur una disbauxada (que la llegenda relaciona amb el mític comte Arnau). Hi fou instaurada una comunitat de canonges, fins que el monestir fou cedit a l'abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella, que hi tornà a instal·lar una comunitat de monges (1098). Amb tot, els canonges, sota la protecció del bisbe de Vic i de la regla augustiniana reeixiren a instal·lar-s'hi definitivament el 1114 i hi restaren fins al 1484. D'aquesta data fins al 1581, el monestir fou regit per bisbes i cardenals forasters i el 1592, el Papa Climent VIII, en suprimir les canòniques regulars agustines de Catalunya i Rosselló, erigí en col·legiata secular, suprimida pel Concordat de 1856. L'església romànica, que perdura en part refeta després del terratrèmol de 1428, fou renovada a partir de 1130 i consagrada el 1150.

La intel·ligent restauració de l'església, iniciada per Puig i Cadafalch i completada el 1948-63 per R. Duran i Reynals, sota els auspicis de Jaume Espona, ha retornat a l'edifici el caràcter primitiu que tenia després de la restauració del 1428. Entre els anys 1992 i 2000 s'han restaurat la totalitat de les cobertes y s'ha consolidat l'estructura del claustre. La capella dels Dolors, construcció barroca del segle XVIII, va ser totalment refeta els anys cinquanta sota la direcció de l'arquitecte R.Duran i Reynals, gràcies al mecenatge de J. Espona i Brunet. Fou inaugurada l'últim diumenge d'agost de 1955. Els esgrafiats són l'únic element de la capella que ha sofert una greu degradació i no s'ha vist cap preocupació per minorar-la o solucionar-la.

El rellotge n'és un element destacat. Per bé que no coneixem amb exactitud la data en què es posà en funcionament aquest aparell, sabem que va ser construït al segle XVI, o a les darreries del sXV, ja que en el Necrològic de Sant Joan de les Abadesses, hi trobem la següent notícia: "Iste Iohannes de Peralta fecit fieri orlogium quod est supra tectum ecclesie, in parte...". Sabem, doncs, el nom de l'abat que el feu fabricar Joan de Peralta, el qual també fou bisbe de Vic. És destacable el fet que aquest artefacte estigui encara en ple ús. Hom hi dóna corda diàriament, i toca amb admirable precisió les hores. A part d'una petita soldadura que calgué fer en una de les peces, la resta és original.

La matraca és un element singular. Encara que aquest tipus d'artilugis tinguin el seu origen a finals de l'Edat Mitja, el que podem veure avui dia al campanar de monestir, data del període posterior a la Guerra Civil, ja que l'original va ser destruït. Actualment s'utilitza el Divendres Sant i el Dissabte Sant, tot seguint la vella tradició, de tal manera que la matraca forma part del folklore.

La làpida sepulcral, sembla que fou feta quan l'abat Berenguer Arnau va morir, l'any 1137. L'abat, era de la família dels senyores d'Ogassa, i ensems ardiaca de l'església de Girona. Sostingué amb coratge el restabliment de la canònica en la recuperació del monestir amb l'aprovació pontifícia i amb la protecció del comte de Barcelona. Recuperà el patrimoni de la casa i impulsà a una comunitat florent. Després de renunciar a la dignitat abacial el 1131, visqué com a simple canonge fins a la seva mort, ocorreguda el 21 d'octubre del 1137.

Cronologia d'abadesses:

Segons la guia del Monestir de Sant Joan de les Abadesses les abadesses benedictines són:

- 898 - 942 Emma de Barcelona, filla de Guifré el Piló.
- Nom desconegut
- 949 - 955 Adelaida de Barcelona, filla del comte de Barcelona Sunyer I i vídua del comte d'Urgell Sunifred II
- 955 - 962 Ranlo dÉmpúries, filla de Delà I comte d'Émpúries 
- 962 - 996 Fredeburga, filla de Miró II de Cerdanya i germana dels comtes de Cerdanya Sunifred, Miró i Oliba
- 996 - 1017 Ingilberga filla bastarda del coe de Cerdanya i de Besalú Oliba Cabreta i germana de Gombau de Besora.

dijous, 24 de març del 2016

Valentino Garavani





Valentino Clemente  Ludovico Garavani (11 Mayo 1932)


Soy una gran entusiasta de la moda femenina y sigo con interés todas las nuevas tendencias de la alta costura de Paris. También soy una gran admiradora del modisto italiano Valentino Garavani, actualmente, retirado de las pasarelas pero vinculado al mundo de la moda.


La imagen central y la de la derecha son del vestido de María Félix.

Sus comienzos se remontan a 1950 cuando sólo tenía 17 años. Abandona su Italia natal rumbo a París donde trabajará con grandes modistos. Su primera oportunidad  en la capital francesa fue empezar a trabajar con Jacques Fath, luego con Balenciaga y más tarde con Guy Laroche dos años. Volvió a su Italia natal en 1959 donde creó su propia casa de moda, en la Via Condotti, con el respaldo de su padre y un socio. Así dio inicio una larga relación profesional con la ciudad de Roma. Su década  preferida son los 60.





Jackie Kennedy se fijó en el nuevo talento del italiano para elegirlo como diseñador para su traje de novia (imagen izquierda), para darle el si quiero a Onassis. El vestido de novia dio la vuelta al mundo y con él el nombre de Valentino. 





Ha vestido a una emperatriz, a reinas, princesas, actrices y cantantes. Ha diseñado unos trajes espectaculares y es difícil quedarse con uno solo, pero  descatan especialmente el traje de novia de Elizabeth Taylor en su últmo matrimonio, el traje que creó para la actriz mexicana María Felix o el traje de la Reina Máxima de Holanda. Según los críticos de moda es una obra de arte digna de estar en el mejor museo del mundo. Yo personalmente estoy de acuerdo es único.




dimecres, 23 de març del 2016

Mikhail Baryshnikov


Mijail Baryshnikov

Nacio 27 de Enero 1948 Riga R.S.S. de Letonia (Unión Soviética)

Nacionalidad Soviética (1948-1974)

Canadiense (1974-1986)

Estadounidense desde el 3 de Julio de 1986.


De padres rusos, su padre era un oficial del ejército y su madre costurera. Cuando Mijail tenía12 años
su madre se suicidió. El artista recuerda su infancia relativamente feliz. En 1963 durante una visita a Leningrado solicitó la entrada en la famosa Academia Vaganova de ballet.



 Fue inmediatamente admitido y se unió a la clase del célebre maestro de ballet Alesksandr Pushkin (1907-1970), quien anteriormente había enseñado a Rudolf Nuréyev. No empezó como aprendiz en el cuerpo de baile, sinó que hizo su debut profesional como solista en Giselle. Ese mismo año ganó la medalla de oro en la Competición Internacional del Ballet de Varna (Bulgaria). A su vuelta a Leningrado continuó con el mismo éxito. Tan sólo dos años después como profesional se le ofrececió su primer papel principal en Goryanka  de Oleg Vinográdov. Se convirtió el bailarin más joven en recibir el Premio del Estado al Mérito de la U. R. S. S.




Entre sus grandes interpretaciones destacan La bella durmiente y Cascanueces de Tchaikovsky, Carmen dirijida por Roland Petit,  Giselle de Adolf Adam o Don Quixote de Ludwig Minkus. Ha trabajado en el cine donde participó en las siguientes películas Paso decisivo (1977) por la cual recibió una nominación al Oscar, Noches de sol (1985) y en televisión participó en la sexta y última temporada de la serie Sexo en Nueva York interpretando a Alexander Petrovsky, el novio de Carrie Bradshaw interpretada por Sarah Jessica Parker.

dilluns, 21 de març del 2016

Día de la poesía

21 de Marzo Lunes Dia de la poesia


Mi vida es un erial
flor que toco se deshoja
que en mi camino fatal
alguien va sembrando
el mal para que yo lo recoja
                                              
Bécquer                                                                  


Si no te quieren
como tú quieres 
que te quieran
¿qué importa que te quieran?

Armando Nevo


El amor le dijo al odio
"¿Por qué odias tanto?"
Y el odio le contestó
"Porqué una vez amé demasiado"

Anónimo


El espectáculo
de lo bello 
En cualquier
forma que sea
presentado
Eleva la mente a                                  
nobles aspiraciones.

Bécquer             


      

Com una flor, sempre més
el teu record en ma vida
hi ha deixat una fragància
que ja no en seva esvaïda

Joan Maragall


                                                    
                             





diumenge, 20 de març del 2016

Manolo Blahnik


  
Tengo muchas pasiones y una de ellas son los zapatos de tacon de aguja. Si hay nombre que destaca es el de Manolo Blahnik. Conocido internacionalmente por la serie de "Sexo en Neva York" y por la actriz Sarah Jessica Parker quien luce los conocidos zapatos.




Manolo Blahnik nació en Santa Cruz de la Palma (Santa Cruz de Tenerife) un 27 de Nobriembre de 1942 . En 1970 se instaló en Londres y en 1973 abría su primera tienda de calzado Zapata en Old Church Street en el barrio de Chelsea Londres. En 2012 había realizado ya más de 25,000 pares distintos de zapatos, pero perfeccionista compulsivo, todavía sigue buscando un modelo perfecto; Sus creaciones tardan meses en realizarse y originan kilométricas listas de espera porque solo se confeccionan 80 pares al día. Él es el unico que dibuja sus bocetos, los esculpe a mano en madera arce y los pinta y recorta personalmente. Una vez hecho el prototipo, los envia a Italia -cuna de los zapateros más expertos del mundo- para que superen más de 50 procesos de producción. Crea piezas que acaban  siendo consideradas obras de arte .


Blahnik fue reconocido con el titulo honorario de Orden del Imperio Britanico en 2007 por su contribución a la indústria de la moda británica. Sus zapatos conocidos como "Manolos" son vendidos a precios entre los 500 y los 4,000dolares entre una larga lista de famosas (una de ellas la mismísima Princesa Diana de Gales) que contribuyen a su reconocimiento internacional.




divendres, 11 de març del 2016

SANTA EULALIA

Ahir vaig anar a la Catedral i quan vaig sortir al Claustre i vaig fixar-me en les oques. Les tretze oques, tretze perquè era l'edat de Sta. Eulàlia quan van martiritzar-la de tretze maneres diferents. 

Quan tenia tretze anys s'inicià la persecució de Dioclecià contra els cristians. Per això, amb valentia, d'amagat dels pares, l'anà a buscar al temple per a increpar i humiliar al prefecte Decià. Després d'insultar-lo, Decià li demanà que adorés falsos déus i la perdonaria, però ella li va llançar un grapat de sorra damunt de l'altar en to de befa. Per això la prengueren, l'empresonaren a la presó del final del carrer de la Boqueria que donava a l'indret de la Volta de Santa Eulàlia i del Remei.

Com que no volgué apostatar, la noia va patir tretze turments, tants com anys tenia. Fou assotada, se li va estripar la carn amb garfis, li'n posaren els peus sobre brases roents, li tallaren els pits, li fregaren les nafres amb pedra tosca, li aplicaren oli bullent a les ferides, la van ruixar amb plom fos i la van llançar a una bassa de calç.

Un altre dels turments que va patir va consistir a ficar-la nua en una bóta plena de claus i vidres i llançar-la rodolant tretze cops per un pendent, l'actual carrer anomenat Baixada de Santa Eulàlia, on hi ha una imatge de la santa en una petita capella. Per commemorar aquest fet, la diada de la santa, els fidels pujaven i baixaven aquest carrer tretze cops, simbolitzant el recorregut de la bóta. També per això, Santa Eulàlia era patrona del gremi de boters.

També la tancaren tota nua dins un corral ple de puces. Per això quan s'acosta el dia de la seva festa les puces són més grosses que mai, que volen recordar el martiri de la santa. Per això entre la Volta de Santa Eulàlia i la del Remei hi ha el Call de les Puces.

Un altre turment fou el del foc, lligada la jove a una estaca; miraculosament, però, les flames s'apartaven del cos d'Eulàlia per dirigir-se contra els seus botxins. L'episodi és un dels que està representat als relleus del rerecor de la Catedral de Barcelona.

 Barcelona. Ajuntament. Casa de la Ciutat. Galeria gòtica. Vitrall de Rigalt. Al centre, santa Eulàlia, co-patrona de la ciutat. Als costats, les patrones del barri de la Ribera, santa Madrona, a l'esquerra, i Santa Maria de Cervelló, a la dreta.

Després d'ésser fuetejada, va ser tancada en una presó, en un calabós ple de puces per tal que li piquessin les ferides. Aquesta presó, deia la llegenda, era al carrer de la Volta de Santa Eulàlia. Per això, el 12 de febrer, les puces són més grosses i piquen amb més furia. El sol, avergonyit d'aquest martiri, no vol entrar en aquest carreró, habitualment fosc i només l'il·lumina la diada de Santa Eulàlia. La santa havia estat empresonada, també, a la Volta del Remei o al número 7 del carrer del Call.

Tiendas de barrio




Desde que la mujer se incorporó al mundo laboral con más fuerza tuvo que reorganizar su vida personal y familiar, adaptarse a nuevos horarios familiares. El trabajo obliga a la mujer a estar pendiente del reloj y el móvil, pensar en hacer la compra, recoger a los niños del colegio, ir a comprar... todo a la vez. El tiempo lo es todo para la mujer. Las grandes superficies y sus horarios son la solución. Puedes llenar el carro con todo lo que necesites sin excepción. También tenemos internet que desde casa o desde el mismo trabajo nos permite comprar con comodidad y te llevan la compra  a casa.


Con los años cambias de opinión y vuelves a las tiendas de barrio. Hay pocas pero las hay. Donde puedes preguntar y te prestan un paragüas si llueve. Vuelves a conocer a la gente, a que te saluden por la calle, que te pregunten como estás si hace días que no te han visto. Yo he vuelto a comprar en la bodega, en la droguería, en la panadería, en la perfumeria y sobretodo en la merceria de toda la vida. Donde te puedes sentir a gusto. La dueña es una persona agradable, atenta, tiene de todo, te aconseja, te da soluciones y tiene un gusto excelente. Con el día a día y los años han hecho que se convierta en una gran y verdadera amistad.    





  

dimecres, 9 de març del 2016

EL PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

El Palau de la Música Catalana va ser construït entre el 1905 i el 1908 per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner com a seu de l'Orfeó Català, finançat amb fons procedents de subscripció popular.

El Palau de la Música Catalana és una perla arquitectònica del modernisme català, l'única sala de concerts modernista declarada Patrimoni Mundial per la UNESCO (4 de desembre de 1997), que constitueix actualment un punt de trobada ineludible de la vida cultural i social de Catalunya. A més s'ha erigit en patrimoni simbòlic i sentimental de tot un poble que s'identifica amb la seva història.




L'edifici s'articula al voltant d'una estructura central metàl·lica recoberta de vidre, que en rebre la llum natural converteix l'edifici més significatiu de l'obra de Domènech i Montaner en una caixa de música màgica on es combinen totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. Les visites guiades que ofereix el Palau de la Música Catalana són una cita ineludible de l'estada a Barcelona.

La Sala de Concerts −una de les més singulars del món− és des de fa més de cent anys escenari privilegiat de la vida concertística, nacional i internacional, de la ciutat de Barcelona. Ha acollit estrenes mundials i és un referent de la música simfònica i coral del país. Presidida per l'orgue sobre l'escenari i amb una lluerna central que representa el sol, la sala gaudeix de llum natural. Una sala mística i paradoxal, que es troba repleta de figures, com les muses que envolten l'escenari, les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre, un bust d'Anselm Clavé a una banda i un de Beethoven a l'altra, i centenars d'elements de la natura, com flors, palmeres, fruits, gerros i vitrines plenes de joies.

  


A banda de la gran Sala de Concerts, el Palau disposa de dues sales més on es desenvolupa la vida concertística de la institució. D'una banda el Petit Palau, un auditori modern inaugurat el 2004, ideal per a concerts de cambra o petit format, amb unes condicions acústiques excel·lents i equips audiovisuals d'alta tecnologia. L'últim espai és la petita joia del Palau de la Música, la Sala d'Assaig de l'Orfeó Català. Un espai íntim i acollidor on tenen lloc concerts de petit format, conferències, presentacions, i on assagen els cors de l'Orfeó Català. Aquí s'hi troba la primera pedra que es va col·locar el 1905 durant la construcció del Palau. Amb un arc semicircular de butaques, que es correspon amb la mitja lluna de l'escenari de la Sala de Concerts que es troba just a sobre, està caracteritzada per unes grans columnes, vitralls i decoració de l'època.

Un altre espai representatiu del Palau és l'emblemàtica Sala Lluís Millet, un gran saló –sala de descans i trobada – dedicat al mestre Millet, fundador de l'Orfeó Català. La sala d'una alçada de dos pisos, la tanquen uns grans vitralls ornats amb motius florals, d'un efecte extraordinari. I més excepcional encara és la balconada que es veu a través d'aquests vitralls, amb una doble columnata amb coloració i ornamentació característiques. També és escenari privilegiat el Foyer del Palau, el qual admet una nombrosa concurrència que ocupa cadires i taules, tant quan hi ha audicions com quan s'utilitza de restaurant-cafeteria independent. Els amplis arcs de maons combinats amb ceràmica vidriada de color verd i flors també ceràmiques, rosades i grogues, confereixen a aquest espai una tonalitat singular i molt pròpia.


dimarts, 8 de març del 2016

8 de Marzo Dia de la Mujer

Homenaje  a la mujer trabajadora que nunca deja de trabajar aunque sea un dia.

 

En 1908, 40.000 costureras industriales de grandes factorias se declararon en huelga demandando el derecho de unirse a los sindicatos por mejores salarios, una jornada de trabajo menos larga y el rechazo al trabajo infantil. Durante esa huelga 129 trabajadoras murieron quemadas en un incendio en la fábrica Cotton Textile Factory, en Washington Square, Nueva York. Los dueños de la fábrica habían encerrado a las trabajadoras para forzarlas a permanecer en el trabajo y no unirse a la huega. El 8 de Marzo es dia de commemorar y no de festejar.

  


dilluns, 7 de març del 2016

Fin de semana en Escocia

Hola a todos

Este fin de semana he vuelto a visitar Escocia. Después de mucho tiempo he vuelto a visitar mi castillo favorito: Eielan Donan. Desde Edimburgo me separan unas horas en coche de este marvilloso castillo.



La población más cercana es Kyle of Lochalsh, a menos de 8 millas de distancia y a unas 60 millas al oeste de Inverness. Casi puedo recitar de memoria las explicaciones de la guía "El castillo actual comenzó a construirse en 1220 por orden de Alejandro II de Escocia sobre las ruinas de un antiguo fuerte usado por los pictos, como defensa frente a las incursiones vikingas. Se dice que fue uno de los refugios usados por Robert the Bruce cuando huía de las invasiones inglesas de Eduardo I. 

 

Posteriormente el castillo se convirtió en residencia del clan MacRae antes de quedar abandonado poco después de la unión entre Escocia e Inglaterra. En 1719 fue ocupado por una expedición española que tenía como objetivo levantar militarmente a los escoceses contra la corona inglesa. Tras un mes de ocupación, tres fragatas inglesas penetraron en el lago Alsh y desde allí bombardearon masivamente la fortaleza hasta que las tropas españolas se rindieron y fueron hechas prisioneras. El castillo de Eilean Donan quedó entonces abandonado en estado de ruina hasta que John MacRae-Gilstrap lo restauró entre 1912 y 1932. Hoy es uno de los lugares más visitados por los turistas que cada verano acuden a Escocia y sigue siendo la residencia oficial del Clan McRae.



Los alrededores del castillo han sido elegidos para el rodaje de varias películas en los últimos años. Así, el castillo aparece en varias tomas de  El señor de Balantrae (1953), The private life of Sherlock Holmes (1953), Los inmortales (1986), Lago Ness (1995), Braveheart (1995), El mundo nunca es suficiente (1999) y La boda de mi novia (2008)."

divendres, 4 de març del 2016

Elizabeth Taylor

Soy Encarna Soto. Mi primera entrada al blogger quisiera dedicárselo a una gran actriz del Hollywood de los años 40, 50 y 60. El próximo 23 de Marzo se cumple el quinto aniversario de su fallecimiento. Ella es Liz Taylor.

Su nombre auténtico era Elizabeth Rosamund Taylor.  Nació en  Londres el 27 de Febrero de  1932 y murió en Los Ángeles un 23 de Marzo de 2011. Fue una mujer espléndida, de una belleza inigualable como se puede comprobar en estas fotos.

liz          1images.jpg   ilia 20.jpg  elizabeth-taylor-cannes.jpg

Entre sus mejores peliculas como protagonista destacan:
- La senda de los elefantes 1954
- Gigante 1956
- El árbol de la vida1957
- La gata sobre el tejado de zinc1958
- Una mujer marcada 1960 por la que ganó su primer oscar como actriz protagonista
- Cleopatra 1963
- ¿Quién teme a Virginia Woolf? 1966 que le dio su segundo Oscar
- Miércoles de ceniza 1973

Elizabeth-Taylor-circa-1958-Cat-Hot-Tin-Roof.jpg  elizabeth-taylor-blue-cleopatra-final-350x350.jpg  wenn1672511.jpg

Su filmografia es de platino. Pocos saben que fue gran amiga de Marilyn Monroe cuya muerteafectó tanto a Liz Taylor que llegó a decir “no doy crédito. ¿Qué diablos estábamos haciendo todos mientras ella se mataba?” al conocer la noticia de su muerte.

A parte de sus peliculas Elizabeth Taylor es recordada por sus ocho matrimonios. El primer marido fue Conrad Hilton Con quien estuvo casada entre 1950-1951, con Michael Wilding entre 1952-1957 vivió su segundo matrimonio. Michael Todd fue su tercer marido entre 1957-1958. El cuarto sería Eddie Fisher entre 1959-1964. Con Richard Burton se casaría en dos ocasiones la primera entre 1964-1974 y entre 1975-1976 la segunda. John warner sería su séptimo marido entre 1976-1982. Nueve años después en 1991 volveria a pasar por el altar con Larry Fortensky su octavo y último marido hasta 1996.   

imabodas lizges.jpg boda liz.jpg

novias-taylor-01-z.jpg